Opinió: Regulació de l’escalada al massís de Montserrat, per Llorenç Barba

Ja fa més de cent anys, les parets de la muntanya de Montserrat van començar a rebre les visites dels primers escaladors que buscaven poder enfilar-se a les agulles més emblemàtiques d’aquest massís. De mica en mica, van anar pujant els centenars d’agulles i parets que hi ha i obrint itineraris cada cop més agosarats i difícils. Amb el pas dels anys, l’aparició de nous materials i noves tècniques van permetre que els escaladors es poguessin enfilar per qualsevol lloc.

Així és com s’ha arribat a un total aproximat de 4.800 itineraris diferents a tot el massís, fent de Montserrat un punt neuràlgic de l’escalada internacional. La gran afluència d’escaladors a certes zones i parets de la muntanya va comportar, l’any 2008, la creació d’un acord per la regulació de l’escalada dins el Parc Natural per aconseguir conjugar la pràctica de l’escalada amb la preservació ambiental i incentivar “bones pràctiques” en la comunitat escaladora.

Durant els primers anys de l’aplicació d’aquests acords s’han observat algunes mancances en el compliment per part d’alguns escaladors, com també un exponencial creixement d’itineraris nous, gràcies en bona part, a l’ús de trepants elèctrics per perforar la roca i deixar-hi ancoratges fixos. Aquest tipus d’itineraris merament esportius, comporten una massificació a certs sectors de la muntanya amb el deteriorament de l’entorn que això comporta: erosió del terreny, contaminació acústica de certs paratges, desforestació als peus de les cingleres, col·lapse a certs punts d’aparcament, restes de deixalles, etc.

És per aquest motiu que, a finals de 2013 es va fer una revisió de l’acord del 2008 i es va acordar que mentre no s’establissin uns paràmetres més clars a l’hora d’obrir noves vies, es suspenia temporalment la possibilitat de realitzar nous itineraris (fins a finals del 2015).

Aquesta decisió adoptada per la Comissió Tècnica per a la Regulació de l’Escalada, ha creat un gran rebombori entre la comunitat escaladora, i caldrà veure quin acatament hi ha per part dels escaladors d’aquestes modificacions.

Tots sabem les contradiccions i limitacions que hi ha en la gestió d’aquesta “nostra” muntanya i sovint costa entendre com, per una banda, es limita un tipus d’activitat com l’escalada i, per l’altra, veus com es potencien i s’aplaudeixen altres activitats de masses com curses i trobades de tota mena amb milers de participants, per no parlar del turisme.

Tot i aquestes mancances, crec que a la comunitat escaladora ens cal una bona dosi d’autocrítica. En primer lloc, penso que els escaladors ens hem apoderat de cingles, agulles i racons que no ens pertanyen, la muntanya és tant de qui l’escala com de qui la camina com de qui l’observa. Hem perdut el respecte a la roca i a l’entorn. Hem traçat itineraris sense lògica ni fre. Per llisa i desplomada que fos una paret, l’hem perforat i omplert de ferro fins a rebaixar-la al nostre nivell o a les nostres mancances. Hem oblidat que l’escalada és una activitat de risc i l’hem volgut convertir en un esport segur.

De mica en mica, hem fet d’aquestes parets un gimnàs per al nostre gaudi, hem traslladat la cultura del poc esforç, la victòria fàcil i la manca de compromís a les parets. El que veig més trist de tot plegat és que hàgim arribat a un punt on organismes oficials hagin d’intervenir per poder preservar l’entorn que nosaltres arrasem sense mires i, fins i tot, hagin d’intervenir de manera oficial per preservar unes pràctiques d’escalada respectuoses amb el medi i una ètica històrica no escrita. On ha estat l’autogestió i l’autoregulació dins el col·lectiu?

Recentment han sortit a la llum actes anònims de desequipament de certes vies (retirar els ancoratges de la paret). No és res més que la resposta d’uns pocs a l’escalada de consum que alguns imposen a tort i a dret. Aquests desequipadors se’ls anomena “talibans de la roca”. És curiós com són les coses, que al final són anomenats “radicals” els que treuen ferralla de les parets d’un Parc Natural i no els que amb els seus trepants entaforen sense cap necessitat centenars de quilos de ferralla, tan sols per passar una bona estona.

La història de l’escalada, fins fa ben poc, l’hem traçat només els mateixos escaladors i, per tant, som els màxims responsables de la situació actual i si no frenem un xic i corregim el traç mal fet, ens serà impossible continuar fent bona lletra en les següents pàgines.

 

Llorenç Barba i Ferrer, membre de la Comissió per la Regulació de l’Escalada a Montserrat.

Maig de 2014, El Bruc.

Check Also

LGTBIQ+

L’Ajuntament d’Abrera presenta noves propostes d’activitats de sensibilització i visibilització de la diversitat afectiva, sexual …